Turisme

En la seua interior custòdia un Crist i el “Via crucis” realitzat per José Gonzalvo en 1974 usant la forja del ferro ens presenta les catorze estacions en un fris corregut de metall sobre el qual l'artista ha anat marcant, mitjançant baix relleus, els diferents moments del camí de Crist al Calvari. Molt geomètric, aquest fris presenta diversos panells quadrangulars en els quals es plasma cada escena, marcant en els angles superiors el número d'estació que li correspon.

Observem ací l'esquematisme i la capacitat d'aconseguir plasmar amb tan sols l'essencial tot el dramatisme i expressivitat del dolorós passatge que està mostrant. Figures estilitzades, soldadures que donen vida a les peces, xicotets buits que potencien el volum i els contrastos de llums i ombres i, malgrat la linealitat i rigidesa de les figures, moviment.

Amb plena senzillesa i una capacitat de síntesi magistral, l'artista ha anat reproduint a través del treball del ferro els passatges de la Via Dolorosa. Un altre Viacrucis de similars característiques realitzat per Gonzalvo pot contemplar-se també en Rubielos de Mora.

En l'altar d'aquesta ermita de Sant Libori trobem també un Crist crucificat que reconeixerem fàcilment com a obra de Gonzalvo perquè reuneix les característiques descrites anteriorment: esquematisme, linealitat i excel·lent treball del ferro on les formes novament s'insinuen però són plenament intel·ligibles. Destaca l'original crucifix compost a partir de l'alternança de matèria i espais buits; aquesta combinació de buits i volums recorda a l'escultor, també aragonés, Pablo Gargallo i també apreciable en la creu de l'espadanya exterior.

Es tractava d'una construcció datada en el segle XVI, iniciada en 1558, d'una única nau rectangular amb arcs faixons, cor alt, sostre de fusta i teulada de teula àrab a dos vessants. La Guerra de Successió (1701-1715), que va castigar molt la seua fàbrica, va motivar la seua rehabilitació i convertir-la en una ermita claustral amb capelles laterals, sagristies als costats del presbiteri i volta de pedra amb substitució del sostre de fusta (1752) conforme la trobem hui, amb unes mesures de 20 m de llarg, 9.30 m d'amplària i 9 m d'altura. La façana té porta adovellada amb arc de mig punt i damunt un rectangle amb la data “ANY 1597”, la de la seua ampliació per obrers francesos (1595-1599), finestra rectangular que il·lumina directament el cor i l'espadanya en pedra en aparell isòdom, és a dir, que tots els carreus són iguals, i “opus quadratum”, que significa que els carreus es col·loquen en filades paral·leles regulars, amb una rematada triangular quasi pla. L'exterior està molt ben conservat de la mateixa manera que la casa de l'ermità i l'interior, que allotjava una important obra pictòrica, és tot nou respecte a la fàbrica del segle XVI. Enfront de la porta hi ha una creu del terme de ferro forjat sobre una base de tres graderies circulars que data de 1908.

L'ermita, situada a 5 km de Benassal i a 1 111 m d'altitud, es troba coronant la muntanya del seu nom des d'on es contempla una extraordinària extensió i panoràmica paisatgística que comprén les terres de Vilafranca, les talaies de Vistabella, les altures de Culla i Ares i la dilatada hondonada que s'inicia a la Torre d'en Besora i Vilar de Canes i condueix als plans de Sant Pau d'Albocàsser i de Meanes.

Crida poderosament l'atenció la grandiositat d'aquesta edificació ermitana en un lloc tan majestuós, així com la seua façana pètria i el seu aspecte de fortalesa, a consciència reforçada per una enorme obra de carreus que arriben fins a la teulada. A més, tota l'obra exterior va ser enfortida amb grans contraforts de pedra: dos allargats i ovals en la façana i cantonades, i cada cantonada amb un altre quadrangular més xicotet. La teulada és de dos aiguavessos i cobert per teula àrab. De la façana principal, la part més notable de l'ermita, cal destacar un gran arc de pedra, com el cos d'una finestra encegat una cosa rebaixada, rematat per un arc de mig punt que conté la campana de 1577, procedent de l'ermita primitiva, salvada de la destrucció de 1936. La portada d'accés, de senzilla decoració, així mateix emmarcada pels brancals de la citada arcada, és de llinda amb pedra clau amb una inscripció “ANY 1720”, flanquejada per pilastres toscanes adossades i sobre l'entaulament una espècie de capelleta buida d'arc de mig punt rematada per un timpà amb pinacles i, per damunt d'ella, una finestra rectangular, per a il·luminar l'interior, constitueixen els elements decoratius de la finestra. La porta, de fusta folrada per planxes de ferro i de zinc, es va fer l'any 1877 pel regent de la parròquia mn. Manuel Manero.

Les seues mesures interiors són de 25.40 m de llarg i de 15 m d'ample. L'altura és de 12 m als quals cal afegir altres 7 que corresponen a la part lliure de la façana i espadanya, sent per tant l'altura total uns 19 metres.

L'ermita orientada cap al ponent, és d'una sola nau rectangular sense creuer amb tres capelles laterals als seus costats, hui desproveïdes d'unes altres i de retaules. Volta d'aresta recolzada sobre tres arcs faixons carpanells, quasi plans -de rajola massissa- els quals vindran a continuar-se amb les columnes, suports dels arcs de mig punt, fronteres de les capelles. La volta acaba en forma de petxina en el presbiteri. Té púlpit adossat a la segona columna del costat de l'evangeli, és a dir, l'esquerre si es mira cap a l'altar des de la porta d'entrada. El presbiteri està més elevat que la resta de l'ermita mitjançant un escaló o plataforma que, si cap, el realça més; en ell, es troba l'altar major amb la imatge de Sant Cristòfol portant al muscle al Senyor -sobre el muscle esquerre- i una gran palmera per bàcul o bastó -a la mà dreta-. De la columna del presbiteri del costat de l'epístola, és a dir, el dret si es mira cap a l'altar des de la porta d'entrada, pengen els exvots de cera que recorden les cames i braços trencats feliçment aixoplugats.

L'ermita té cor alt al qual s'accedeix per una escala situada en la capella de la dreta tal com ens endinsem a l'església. Per dos cossos d'escala més amunt del cor, s'arriba a un passatge cobert que va per damunt de les capelles de l'epístola fins a una cambra assentada damunt de la sagristia d'aquest costat, la cambra del qual, segons els testimoniatges de les persones majors de Benassal servia de llatzeret quan a Benassal hi havia algun cas de pesta per tal de guardar ací la quarantena. A l'esmentada habitació també es pot arribar per una escala que naix en la corresponent sagristia. Davant es troba l'altra sagristia, la usada habitualment pel clergat en les festes del sant.

Abans de l'última contesa civil al sotacor hi havia dos suports de fusta per a guardar els pendons de les diferents confraries benassalenques quan eren portats ací els dies assenyalats.

En el costat del sud-oest de l'ermita hi ha adossada una llarga porxada de 1828, segons una inscripció que figura en una pedra de la columna. La porxada és de sis porxos de toves de llinda, refugi dels romers. Una gran cisterna, restaurada en 1949, rep les aigües de les pluges, les quals podran ser subministrades per una aixeta a manera de font a voluntat i discreció dels visitants.

Enfront de l'ermita s'alça un altre edifici conegut com la casa de l'ermità amb vestigis dels temps medievals en dos arcs gòtics encegats situats en el mur exterior (NE), abans a l'interior de l'estructura original de l'immoble perquè era el doble de gran, ja que ara només té un vessant de teulada. Un acollidor vestíbul cobert de cassetons recolzats en gracioses mènsules comunica amb les habitacions interiors i un pati des d'on arranca l'escala a l'aire lliure que condueix a les dependències superiors proveïdes de grans taules per a acomodar les autoritats, majorals i romers els dies de festa.

L'ermita, abans de la revolució de 1936, com constava en els llibres parroquials, tenia altar major principal i altres laterals, alguns dels quals procedien del temple parroquial, situats conforme ens endinsem en l'ermita i com a continuació se cita: en el costat de l'epístola, l'escala del cor, la capella de Santa Llúcia i la de la Trinitat; en el costat de l'evangeli, la capella de la Verge del Rosari, la de la Sagrada Família, la capella de la Verge de les Neus i la de la Verge dels Àngels, amb la respectiva imatge tallada.

Així, sabem que en 1772 es concloïa el nou retaule de l'altar major, de dos cossos, de fusta tallada i d'estil barroc amb elements platerescos; ocupava el segon cos la imatge de Sant Lluís Beltrán, in capite altaris, és a dir, damunt de l'altar, per ser oriünd de la vila. L'altar va costar 650 lliures valencianes, les imatges i els daurats 875 lliures

Va ser restaurada cap a 1970 per mossén Aureli Ferrando, per a més tard quedar abandonada i sense objectes de culte, fins que un grup de voluntaris va iniciar la recuperació de la mateixa i del seu entorn.

També compta amb una placeta sostinguda per un mur circular, des d'on es pot donar voltes captant el paisatge de la vista panoràmica del poble i del terme.